Entrada 7.Les experiències d'avaluació

Hola mainada d’ensenyament!!

Toca parlar d’un tema bastant interessant, que és l’avaluació. Segur que per a tots és un aspecte força destacable i que devem recordar força bé, ja que ha sigut motiu de molt d’estrès, patiment, satisfacció, decepció,... y un sin fin de emociones. Així doncs, què podem destacar de l’avaluació? En l’entrada d’aquesta setmana podreu conèixer els tipus d’avaluació que han regit les meves classes de llengua.

Començarem per les proves que he fet. A la primària i la ESO no he fet mai cap prova, però a batxillerat ja ens van començar a dividir per nivells d’anglès. Per fer-ho ens van fer una prova d’adscripció. Això també ho vaig fer a primer de Llengües Aplicades, on ens van fer proves de diagnòstic i adscripció per saber què sabíem i a quin nivell ens havien de posar, dels tres que tenien pensats fer.  A part d’aquestes proves, majoritàriament he fet proves d’assoliment, que valoraven els coneixements a final de curs, de cada assignatura individualment. Pel que fa a proves de competència, només he fet les proves de la uni, que eren més aviat d’assoliment, però que eren equivalents als exàmens que es fan típicament per obtenir una certificació (first, advanced..). Però mai m’he presentat enlloc per obtenir una certificació (i mai he anat a una acadèmia per aconseguir-ho)

Pel que fa els instruments d’avaluació que he tingut, cal dir que han sigut força diversos tot i que la majoria de vegades  l’avaluació ha sigut en forma d’examen escrit basat en els exercicis de classe que havíem fet durant el trimestre (l’avaluació era trimestral). L’avaluació de l’anglès era així i l’examen es dividia en 5 apartats : vocabulary, grammar, writing, listening, reading. Així doncs, es treballaven tots els aspectes de la llengua separadament. Tots? No hi trobeu a faltar algun aspecte? Doncs és clar, l’speaking. Durant la ESO i Batxilerat crec recordar que no ens han fet mai un prova oral. Però a Filologia Anglesa (carrera que vaig abandonar al poc temps) ens van fer una prova oral en grups de tres que consistia en parlar sobre un tema concret, interactuar amb els nostres companys i contestar a les preguntes que la professora (avaluador) ens feia. Amb l’alemany sempre ha sigut en forma d’assaig escrit, pel que fa a les avaluacions parcials; majoritàriament eren individuals però en alguna ocasió ha sigut en parelles o grupal. En ocasions puntuals ens avaluàvem entre nosaltres. Aquest aspecte era bastant enriquidor perquè tu pots adonar-te d’errors de l’altre i l’altre et corregeix els errors i tels comenta, segons el seu parer. D’aquesta manera, amb una actitud bastant relaxada des de la situació amistosa del company, pots rebre un feedback bastant constructiu, que t’ajuda a millorar al moment, crec jo. 

L’avaluació final sempre ha sigut individual. Del català i del castellà no cal que us en digui massa, perquè segur que coincidim majoritàriament. Redacció, gramàtica, raonament; sempre individual. Com veieu, tota l’avaluació majoritàriament ha sigut sumativa (quantitativa i que valorava respecte la norma). Es posava una puntuació màxima i cada exercici ben fet tenia “x” punts, bastant tancada, aquest tipus d’avaluació. L’avaluació qualitativa només la vaig tenir amb alguns professors a la primària on se’ns posaven comentaris molt personalitzats “molt bé, segueix així, hauries de vigilar amb l’accentuació”. Potser no ho recordo haver fet, però m’hauria agradat més una forma d’avaluar més ipsativa, és a dir, que valorés el que no sabia i el què havia après. A vegades, una nota no és suficientment transparent per indicar si un alumne ha après el que s’ha anat impartint. Per aquest motiu considero que la meva avaluació pot no haver sigut justa en tots els casos. A tots ens ha passat allò de tenir un mal dia (factor s extern que afecten a la capacitat de raonament , concentració, etc.) o també ens ha passat que no sabíem tot el contingut d’un temari i hem tingut la sort que ens ha sortit allò que havíem estudiat.

Aquesta podria ser jo durant molts períodes del meu aprenentatge
 de llengües patint per l'avaluació 

Això ja s'acaba eh gent? Dé n'hi do de quantes coses hem parlat fins ara!!

6a entrada. El meu programa o currículum.

Hola! En l'entrada d'aquesta setmana ens centrarem a parlar sobre aspectes relacionats amb l'organització dels continguts. Per començar, m'agradaria esmentar-vos el currículum del meu aprenentatge de llengües formal. Vull destacar que, pel que fa a l'anglès (la meva primera llengua estrangera), l’organització global de totes les hores que vaig fer durant la primària, secundària i Batxillerat no va ser ni tan òptima ni tan profitosa com crec que hauria d'haver estat, i hauria tingut més bons resultats si hagués tingut una altra organització. Considero que 12 anys estudiant anglès haurien d’haver sigut suficients per donar-me una fluïdesa i unes habilitats orals/escrites que, per aquell moment, en acabar batxillerat, encara no tenia.

Comparo aquesta situació amb el meu aprenentatge d’alemany dels últims 5 anys i considero que he après més que en 15 anys d’anglès, perquè almenys ja puc parlar una mica, cosa que no podia fer amb l’anglès. Una companya a classe havia comentat que aquesta sensació era normal, que en els primers anys d'una llengua es té la sensació d’aprendre més i que amb el temps arribes a un punt d’estancament, però jo mai he sentit  que aprengués molt durant el meu aprenentatge d’anglès. Ara potser sí que he arribat a aquest punt, però després d’un Erasmus, d’una immersió informal a EUA, d’un nòvio americà...Quan ja he arribat a un nivell C1. És clar que és molt més comú estancar-se quan es té un nivell avançat.

Com estaven estructurades les meves lliçons, els continguts?

L’experiència que he tingut pel que fa les lliçons sempre ha estat la mateixa, també perquè sempre he anat a la mateixa escola, suposo. El contingut del curs (i suposo que el llibre mateix—recordem que jo no tinc llibres—) estava organitzada per unitats, per lliçons. Sempre fèiem continguts diferents a cada unitat. Cadascun d’aquests components que determinava les unitats era, òbviament, la gramàtica. Això era comú amb català i castellà. Els aspectes lingüístics estaven organitzats per parts mes específiques, com ara ortografia, la normativa, les subordinades...). 

També vam tenir organitzat els continguts de manera estructural per al francès (diàlegs, estructures per memoritzar i repetir...). Com veieu, aquesta organització és més típica dels mètodes audiolinguals. Els llibres de francès, crec recordar que estaven organitzats per temes comunicatius/situacions, com ara "La fête d'anniversaire de Pauline Pottier", i a casa situació i diàlegs s'anaven incorporant elements gramaticals nous.

Pel que fa a l’alemany, aquest sempre ha tingut molt poc de gramatical i s’ha enfocat més en l’aspecte funcional i situacional, organitzat per centres d'interès, i tasques i funcions comunicatives. A batxillerat era més situacional, on apreníem els continguts per a contextos diferents (situacions d’oci, visites al metge—formal—, etc.). L’any passat, a segon de Llengües Aplicades, a l'assignatura de Producció Alemany va ser tot molt més funcional. Les classes estaven basades en els actes de parla, en la conversació, en la comunicació, com són les accions de parlar i entendre, i comunicar-se en alemany per les coses més bàsiques i quotidianes, com ara les conversacions entre companys sobre dubtes dins de la mateixa classe. Una altra llengua que no fos l'alemany estava "prohibida" i la professora ens encoratjava a fer un esforç que, personalment, va marcar un abans i un després en la meva competència de l'idioma.

Entrada 5: Sobre l'enfocament i l'organització de les meves classes

En l'entrada d'aquesta setmana us parlaré de com estaven organitzades les meves classes de llengua. 

Crec que en gran part les lliçons sempre estaven organitzades seguint la "programació per objectius" ja que a principi de classe se'ns deia què aprendríem. Crec que això era en cursos més baixos, quan érem més petits; Com més grans, menys se’ns explicaven els objectius de les lliçons o dels cursos, però bueno, això ho veiem amb el temari del llibre. "Avui aprendrem a demanar direccions", "l'objectiu d'aquest curs és que aprengueu a comunicar-vos en una situació concreta". Així doncs, he experimentat tan la programació per objectius general com l'específica. Si em poso a reflexionar una mica, crec que és motivador saber què s'ha d'aprendre, perquè així ja saps la intenció de les activitats (a vegades pot costar veure-hi la utilitat). Fins i tot, crec que preferiria que m'informessin dels objectius de cada lliçó, ja que potser si es parlés dels objectius generals un pot espantar-se una mica al principi: "Vols dir que podré aprendre to això?"- pots pensar. Algunes coses que recordo que ens feien aprendre era a redactar textos específics (argumentació, resum, exposició, narració) i, juntament amb això, se’ns facilitava un vocabulari per fer-ho (connectors, paraules clau, temps verbal...).

Una altra manera d'impartir les classes que considero interessant però que no vaig arribar a experimentar té a veure amb la taxonomia de Bloom, que és un terme que fa ben poc que n'he sentit a parlar, crec que va ser l'any passat (després de tant temari, tants treballs i tant d'estrès costa una mica recordar-se'n de tot). De debò és interessant veure com s'aplica aquesta fórmula, la qual involucra aspectes psicomotrius i afectius als aspectes cognitius. Durant la meva educació se m'ha donat el contingut lingüístic força mastegat i no se m'ha motivat mai a analitzar i ser crítica amb els continguts. Aspectes com analitzar i avaluar no hi eren presents però sí que és veritat que a més a més de recordar (memoritzar) era important entendre. Bé, crec que és complicat distingir tots els aspectes d'aquesta taxonomia.

Del que sí que me’n recordo més clarament és la manera en què es feien les classes de llengua materna respecte als continguts: totalment deductius. Se’ns donava la normativa de la gramàtica, el llistat de temps verbals, els connectors d'addició/conclusió/etc., i molt més. Cal dir que en anglès també, si no tot, era molt deductiu, tornem-hi: temps verbals, normativa de la gramàtica (posició dels elements gramaticals), preposicions, forma dels adjectius i els adverbis, etc. Amb l'alemany a primer de carrera vaig experimentar la inducció i no em va agradar gens. Com ja estava acostumada a un altre mètode, no era capaç d'entendre perquè es complicava tant tot per poder saber l'estructura de les frases; hauria preferit que em diguessin "els verb sempre en segona posició a excepció de quan tenim una subordinada, que el verb va al final", i tot més fàcil. és veritat que hi havia coses més deductives com ara el "tekamolo"(pels qui no sabeu alemany, això és una fórmula per recordar-se de l'ordre dels elements adjunts ala frase: temporal, kausal, modal, lokal.). Tot i així, buf, les classes eren molt pesades perquè havíem de llegir i extreure la teoria del què veiem, com ara el gènere, la declinació...not my style.

Si anem enrere en el temps us podré explicar algunes altres coses que recordo mica en mica, com ara que no fèiem classes per projectes (rien de rien) i que la majoria de classes eren individualistes. Em sembla que ja vaig comentar a l'entrada anterior que he sigut i sóc una mica competitiva. Doncs això ho diu tot. No ens han ensenyat a ser gaire cooperatius entre nosaltres. Recordo que m'agradava acabar abans que els altres i em sentia bé ajudant als altres companys, però la motivació principal era poder destacar entre els demés (en les coses que se’m donaven bé com ara les llengües, no hablemos de mates, que me mato.--Nota per a mi mateixa: M'estic passant amb el code switching-- ) Ara bé, he d'admetre que si vaig fer força treball a classe en parelles o en grup, sobretot a la primària. Ahhhh! (bombeta) A quart de primària, a català, teníem un professor molt bo, en Rudi Hickl, i recordo que ens agrupava en dos equips a classe i fèiem un tipus de "joc" que consistia en lletrejar paraules amb diftongs, accents etc. érem com dos vaixells pirata i ens "disparàvem" paraules. Potser era un joc, però nosaltres ens ho preníem seriosament, i va ser aquí quan vaig aprendre molt de la importància del treball en equip, de l'ajuda mútua.

Més endavant, a la ESO i batxillerat, no gaire treball en grup, i molt individual. Sobretot era escoltar a classe allò que el professor/a digués, fer exercicis a classe i a casa (molts deures ens posaven) i prendre apunts de teoria, com ara normes ortogràfiques i altres coses (sento no ser gaire específica però sense els llibres de text costa més fer memòria) També cal afegir que fèiem activitats diverses a vegades però molt poc sovint (algun cop érem nosaltres que havíem d'explicar la lliçó).

Ens llegim la setmana que ve , companyes!

Entrada 4. Les meves metodologies

Bon dia. Avui toca fer memòria i reflexionar sobre les metodologies d'ensenyament que he experimentat en el transcurs del meu ensenyament lingüístic.

Alguna gent que he conegut ha après llengües estrangeres a través dle mètode de la gramàtica-tradició, és a dir, se li ha ensenyat una llengua partir de la interacció en aquella llengua. Aquest és el cas de gent que ha estudiat al liceu francès o a l'escola alemanya i, gràcies a aquesta iniciativa dels seus pares (i també de la seva butxaca) han pogut aprendre una segona llengua amb facilitat i sense ni adonar-se'n. Bé aquest no és el meu cas per a les llengües estrangeres, però sí que ho és en el cas de les meves l1, òbviament. Hem estat ensenyats dues llengües a partir de la interacció amb un nadiu d'aquella llengua, a més a més d'estudiar-ne la seva gramàtica, és clar. 

Pel que fa a l'anglès, doncs recordo només un parell de professores que impartien en la llengua meta: a quart d'ESO (no era una professora nadiua però e parlava com si ho sigués) i a batxillerat (la professora tenia molt poca aptitud per parlar l'anglès). Les activitats que fèiem per aprendre anglès també pertanyien a aquest mètode tradicional, ja que fèiem exercicis amb respostes molt poc flexibles i les activitats se solien regir pel que dictava el llibre (poc dinàmic degut a la poca competència del professor en alguns casos probablement). és molt fàcil seguir allò que diu un llibre sense fixar-se en quines són les necessitats reals dels teus alumnes. Error. També se’ns feia memoritzar la gramàtica (aposto que a vosaltres també), com ara els temps verbals i els verbs. Una manera molt diferent d'aprendre anglès als nadius, ja que ells no saben el què és un present simple o un past continuous. I això d'aprendre's els verbs irregulars? A mi se’m donava bé i ho trobava divertit: sing sang sung, drive drove driven... era com una cançó o un poema. I la veritat que m'ha servit força. Altres activitats que fèiem, però ja no tan sovint, eren activitats de "textos paral·lels", i quan dic "textos" em refereixo a frases, paraules.

L'activitat estava enfocada situacionalment, és a dir, atenent a les necessitats més reals de l'aprenent, com ara les formules de salutació/comiat, preguntes de direccions, demanar alguna cosa en una botiga, etc. Amb el francès, amb el mètode audiolingual es feia una cosa semblant, però sense fer-ne la traducció; simplement escoltàvem i llegíem els còmics i apreníem de les situacions a partir dels diàlegs dels personatges. En alguns cursos si que se’ns impartia la classe en francès, però sense massa duresa ni insistència. També apreníem llistats de vocabulari "verdures", "les habitacions de la casa". Això també ho vaig fer amb l'alemany a Batxillerat. Aprendre coses que de debò estan presents en les conversacions més quotidianes. Tornant al francès i a l'anglès, també cordo que, quan era més petita, també fèiem algun tipus de teatre, on convertíem la classe en un mercat, portàvem objectes de joguet (verdures, fruites i coses de cuinetes) i interactuàvem manipulant els objectes i creant situacions. Això seria una silent way suposo. Crec que és una bona manera d'aprendre llengües quan ets més petit, perquè els llibres i la professora poden tornar-se molt monòtons, però quan ets més gran/adult, la immersió és la clau. Ara us en parlo.

Com he acabat de millorar l'anglès? Doncs amb el mètode que considero més eficient: el mètode directe. en què consisteix? doncs, simplement, viatjant!!! Sona molt més divertit que qualsevol altre cosa no? Doncs sí, la immersió en un país on es parla la llengua que vols aprendre és la clau. Això sí, sempre que no t'envoltis de gent hispano-parlant al teu voltant, cosa que la majoria dels meus companys i d'altra gent d'aquí acostumen a fer. Jo me’n vaig anar 4 mesos a Boston soleta, i clar, com no anava d’Erasmus ni res tampoc vaig conèixer cap espanyol, i ni ganes. Podríem dir que el meu novio i el meu entorn eren els meus professors; jo anava absorbint la informació de la llengua amb força esforç al principi, però llavors va ser "plof" màgia: ja pensava i somiava en anglès. Aquesta experiència em va ajudar molt ja que a la meva escola mai es van impulsar intercanvis lingüístics amb estudiants d'universitats estrangeres, ni cap sortida a l'estranger, ni res de res.

Quan vaig anar d’Erasmus a Dinamarca, em vaig assegurar que dins el meu grup no hi haguessin catalano/hispano parlants. Jo no surto d’un país per parlar la meva llengua, vull endinsar-me totalment en la meva altra personalitat (l'anglòfona, o la d'una nouvinguda que vol aprendre una nova llengua).és un error fer un “gueto” amb els teus quan estàs invertint en l’aprenentatge de llengües. Potser la comunicació és mes fàcil i la cultura és la mateixa i no teniu tensions culturals, però et perds tant del país on ets...O això crec jo. Discrepeu? Sé que la majoria de vosaltres vau fer això. Creieu que us va ajudar?

Aahrus, Dinamarca. Quin país més bonic i avançat!

 El meu anglès a Dinamarca no va millorar massa perquè anava amb una noia de Turquia que parlava molt malament, i a vegades això s'encomana. Les meves companyes portugueses ho equilibraven una mica.

no us parlo ni del portuguès ni del danès perquè no tinc prou historial d'aprenentatge com per fer-vo-en una explicació interessant ;)

3a entrada. Teories psicològiques

 Bé, em disposo a fer la tercera entrada. Crec que aquest tema em resultarà complicat de desenvolupar, perquè no crec que tingui massa indicis com per rememmorar tan detalladament les lliçons que rebia, pero bé, ho intentaré, si més no!! Ja des de bon principi remarco que no tinc llibres que em puguin refrescar la memòria, així que aquest aspecte no el tocaré, a no ser que tingui una iluminació divina.

Per quines ideologies s'ha regit la meva educació?

Començarem pel jardí d'infància, del qual sembla mentida quants records (bons i no tant) tinc. Anava a una guarderia religiosa i, per tant, dirigida per monges. Tots sabem que les monges són dones bondadoses però estrictes i rígides. Les monges que li donaven classes als meus avis donaven cops de regle a la punta dels dits dels alumnes si feien alguna cosa malament (ara no recordo quina cosa era, potser parlar en català). Les monges del parvulari em feien resar l'Ave Maria pel matí; a qui deia paraulotes li rentaven la boca amb sabó; qui es volia posar al principi de la cua sí o sí, se n'anava al final. També recordo que un cop jo estava xarrupant la sopa i una monja em va clavar clatellada. Totes aquestes actuacions educacionals estàven regides pel mètode conductista "acció-reacció". Quan penso en el conductisme sempre m'enrecordo de "los chicos del coro", aquells nois internats en una escola on, si es portaven malament, podien arribar a tancar-los a una espècie de garjola.

Anem més endavant en el temps, on possiblement puc recordar aspectes més relacionats amb l'ensenyament de llengües i no tan comportamentals.

Cal dir que tant a la ESO com al Batxillerat i fins i tot a la universitat (sí, sí), l'aprenentatge del català i el castellà s'ha basat en l'ensenyament programat(teoria conductista). Des de les preposicions "a ante bajo cabe con contra...", a la norma ortogràfica "la vocal neutra; per i per a, etc.", fonètica, etc. En tots els aspectes lingüístics de la meva educació hi ha hagut la idea que l'error és una conducta a erradicar. I bé, ho van aconseguir bastant amb aquest mètode. Però jo crec que va ser perquè tinc una facilitat lingüística que alguns alumnes no tenien i que probablement a hores d'ara segueixen escrivint tan malament com abans.

He trobat aquesta imatge per internet i bé em recorda amoltes coses 

que he hagut d'aprendre ala meva vida sense saber-ne l'aplicació, utilitat i ,

fins i tot, sense comprendre-les. Hem crescut en la base de memoritzar i 

"aprendre" perquè un programa educatiu ho deia, però ens ha servit de gaire

tot allò? Jo diria que un escàs 50%, siguent generosa.

Ara que hi penso, recordo a 4rt de primària una profe que es deia Mònica (molt bona) que ens ensenyava llengua catalana, a buscar al diccionari i algunes normes ortogràfiques. La seva forma d'ensenyar era una mica més divertida ja que ens donava dibuixos juntament amb les paraules que haviem d'aprendre a diferenciar-ne l'ortografia, com ara compte/conte, etc. (potser aquest últim exemple estaria a la frontera amb el cognitivisme?)

Amb l'anglès recordo les lectures a classe que eren bàsicament molt tenses, ja que ens preocupàvem més per pronunciar bé la paraula que per comprendre el contingut, així que no era un mètode gaire efectiu per aprendre a llegir ni a parlar, en general.

La forma d'ensenyar alemany ha estat sempre molt conductista, molt regit per la gramàtica i la sintaxis i molt avorrit d'aprendre (per això l'odio-estimo tant): normes normes i més normes, exercicis, memoritzar declinacions, gènere de les paraules, etc. Un cacau, vaja.

Pel que fa a l'humanisme, crec que no he tingut mai classes d'aquest tipus. Penso i penso però no recordo. :C Potser ara a la universitat és quan hi tinc més contacte. Amb la Montserrat a Ideologia les classes eren molt amenes, participatives i lliures de pensament i opinió. Pero bé això no és aprenentatge de llengües.

I fins aquí hem arribat, companys i companyes. M'agradaria tenir una màquina del temps per poder observar el meu aprenentatge passat amb més deteniment. Una llàstima que ens fem grans i el nostre disc dur va eliminant la informació emmagatzemada de tan en quan. Quines són les terories que us van acompanyar en l'educació? de debó m'agradaria saber-ho, a veure si m'ajudeu a fer memòria!!!!