1a entrada. Jo i les meves llengües

Aquest és un espai on puc reflexionar sobre les llengües que m’envolten; aquelles llengües que formen part de mi i que m’acompanyen des de fa molts anys, però també aquelles altres llengües que es guanyen un racó al meu cor mica en mica, algunes amb més dificultat que d’altres. Es tracta d’una cosa semblant a una història d’amor i odi entre jo i les llengües, sobretot d’amor, amor amb molta passió.  La meva vida, ara mateix, està rodejada per unes sis llengües, tot i que va a etapes; hi ha mesos en què unes pràcticament desapareixen de la meva vida, però retornen amb força. Així doncs, estic rodejada d’un ambient lingüístic força ric i divers, i això implica que dins el meu cervellet ja hi ha hagut molta reflexió i anàlisi. Tot i així, m’encanta la idea de poder plasmar-ho físicament, expressar-me i, probablement, sorprendre’m de mi mateixa, del meu coneixement o bé la manca.

Les meves llengües primeres són dues: el català i el castellà. Tot i que la meva família és catalanoparlant, he crescut en un entorn amb molta presència del castellà (com probablement molts de vosaltres) i vaig aprendre el castellà de manera quasibé paral·lela al català, degut a la interacció dins el jardí d’infància amb altres nens castellano-parlants, pel que jo recordo, és clar. A l’educació primària també parlava majoritàriament en castellà amb els companys i les classes eren en català. Força equilibrat, el meu entorn bilingüe, no?

Ara que li pregunto a ma mare, ella diu que el meu pare afirma que la primera paraula que vaig dir va ser “papa”. Ella treballava molt, o sigui que s’ho va perdre i no ho pot comprovar. Què va ser el primer que vaig escriure? Això ja no ho sé. A classe recordo que era bona dibuixant, així que potser dibuixava més que escrivia. Les llengües m'agradaven molt, sobretot l’anglès i el francès. Però crec que no ens ensenyaven del tot bé, almenys en anglès, ja que fins els 18 anys no vaig parlar-lo. La pitjor professora d’anglès que he tingut mai ha estat a primer de Batxillerat, amb prou feines sabia pronunciar-lo. Era una mica trist veure com alguns alumnes li donaven mil voltes. Tampoc sabia com dinamitzar una classe, era un “tostón”.

I bé, a meva segona llengua és l’anglès, de la qual tinc força domini (segons el meu parer), ja que porto estudiant-la des dels 6 anys (ara en tinc 22, que són ja 16 anys en contacte amb ella) i he tingut una parella nord-americana, amb qui vaig viure durant 4 mesos a Boston, EUA, i vaig conviurehi durant un any. Va ser amb aquesta persona i amb aquesta experiència que vaig convertir-me en parlant fluent, sinó potser no ho hauria aconseguit, encara. No tinc cap títol que acrediti el meu nivell d’anglès, però l’any passat a la universitat vaig treure bona nota en la prova equivalent a l’Advanced; doncs per aquí van els trets. M’agrada parlar l’anglès i sempre estic en contacte amb gent amb qui pugui practicar-lo. També miro moltes sèries en anglès.

L’alemany és la meva segona llengua en Llengües Aplicades i, quan em pregunten com porto l'alemany, jo sempre dic que la sintaxi i totes aquestes coses ja les tinc, però no tinc vocabulari, nicht so viel Wortschatz. Com se suposa que he de tenir vocabulari, amb la poca exposició que rebo? Tinc pensat marxar uns mesos a alemanya i acabar de consolidar aquesta llengua. Com he dit al principi d’aquesta entrada, considero que em trobo en una relació d’amor-odi amb les llengües, recordeu? Doncs bé, aquí és on l’alemany juga el paper d’amor platònic, però també del tercer membre en un triangle amorós. Em refereixo a què es una mica perepunyetes, aquesta llengua, no m’acaba d’agradar, emprenya una mica, però li tinc apreci, tot i que sembla que mai pugui arribar a ser meva.

A partir d’aquí, les altres llengües que conec i que puc parlar ja són força més limitades, potser en part perquè no me les ha ensenyat ningú, però podríem dir que parlo el portuguès més o menys bé, tot i que encara no m’hi sento a gust quan el parlo, i em costa entendre’l, però tinc moltes ganes de perfeccionar-lo. Faig tàndem lingüístic amb una companya de classe portuguesa, i això m'ajuda molt. També llegeixo en portuguès.

I ara…la llengua estrella, la que m’ha robat el cor descaradament i amb la qual desitjo emprendre una aventura seriosa i profunda: el danès. Des que vaig anar d’erasmus a Dinamarca no me l’he pogut treure del cap, però encara trigaré un temps a dedicar-li el meu temps i afecte, no dono abast per gaire. També s’ha de tenir en compte que el meu company sentimental és meitat portuguès i meitat danès i, quan l’escolto parlar en danès, em desfaig.... Entre nosaltres parlem en anglès, i si un s’ho mira des de fora, pot semblar una mica estrany o artificial, ja que no és la llengua de cap dels dos. Per a mi no ho és, d'artifical, perquè em sento còmode amb l’anglès, i el vaig conèixer parlant en anglès. Però m’agradaria poder comunicar-me amb ell en danès i amb la seva família. Jeg taler dansk en smaale men jeg kan ikke forstaa det (parlo una mica de danès però no el puc entendre). és una barreja entre l'anglès i l'alemany, Per tant, estic preparada per estimar-lo i odiar-lo. :)

         El meu ventall lingüístic. L averitat es que m'hi he estat una

         bona estona fent-lo, però crec que no he aconseguit plasmar la

         realitat gaire bé. Sóc una mica patata per algunes coses.

Llengües que m'agradaria aprendre

Què més? Ah, sí. El francès i l’italià, algun dia les aprendré. El francès va “comme ci comme ça”, com diuen ells. El vaig estudiar durant quatre anys a l’escola primària i ho portava força bé, però l’anglès el va trepitjar. Recordo l’Annette, que era molt bona professora de francès, però tenia molt mal caràcter. Potser per la por que em feia vaig aprendre tant?

I l’italià, poca cosa, paraules malsonants i altres “tonterietes” que segur que vosaltres també coneixeu o dieu, mentre poseu la mà a la italiana. Vull aprendre aquestes llengües perquè considero que són molt interessants, i perquè probablement no em costaria més d’uns quants mesos intensius a frança o itàlia per aprendre-les, i ja sumaríem dues llengües més al currículum.

Vinga, ànims, estimat/da lector/a, que ja s’acaba, fes una inspiració profunda i acaba’m de llegir.

Com bé podreu apreciar, tinc un batibull de llengües que no sé per on agafar. Però d’aquí a 10 anys em veig complint les meves expectatives, siguent parlant de totes aquestes llengües, ja que si un s’ho proposa, pot fer-ho, i tots sabem que la motivació és clau per a l’aprenentatge. D’això no me’n falta!

Així mateix, em puc visualitzar dedicant-me a l’ensenyament de llengües, tot i que també a la traducció, o a altres àmbits relacionats amb la llengua. Però qui sap, potser acabo siguent fotògrafa, cosa que em faria molt feliç; o publicant una novel·la best-seller. Somiar és gratis.

 Expectatives de l’assignatura

Com que em veig com a professora de llengües, considero que aquesta assignatura pot obrir-me camí cap a aquesta professió, espero i desitjo que sigui així. Després d’aquesta assignatura vull veure’m més capacitada, amb més eines i  més motivada en aquest àmbit professional. M’agradaria poder comprendre les metodologies, les ideologies i altres aspectes que conformen l’ensenyament de llengües i veure què és allò que em crida més l’atenció, què és allò que jo vull ser, com vull ser, com vull ensenyar.

“Language is my whore, my mistress, my wife, my pen-friend, my check-out girl. Language is a complimentary moist lemon-scented cleansing square or handy freshen-up wipette. Language is the breath of God, the dew on a fresh apple, it’s the soft rain of dust that falls into a shaft of morning sun when you pull from an old bookshelf a forgotten volume of erotic diaries; language is the faint scent of urine on a pair of boxer shorts, it’s a half-remembered childhood birthday party, a creak on the stair, a spluttering match held to a frosted pane, the warm wet, trusting touch of a leaking nappy, the hulk of a charred Panzer, the underside of a granite boulder, the first downy growth on the upper lip of a Mediterranean girl, cobwebs long since overrun by an old Wellington boot.” 

― Stephen Fry